Placa mare

La placa base és el circuit integrat principal del PC, on van insertats la resta de components (microprocessador, memòria, targetes d'expansió, etc.). Les expansions (dispositius afegits) es fan a través del bus de sistema (PCI, ISA, Vesa LocalBus, PCI-x, SCSI, etc.). Des de fa alguns anys es van integrant a la placa base nous dipositius d'ús general que abans s'havien de posar com a expansió, per exemple, la xarxa (LAN), la targeta de so i el mateix adaptador gràfic.

Components de la placa mare

Components:

• Circuit integrat (PCB): és el que sustenta la resta de dispositius i conté les connexions entre ells.
• Sòcol CPU: connector per insertar la CPU. Està basat en un sistema zer-force insertion, amb palanca, per no haver de fer força a l'insertar-ho ja que és un component delicat i car.
• Chipset: elements centrals d'interconnexió de les dades. Està distribuït entre el Northbridge i Southbridge.
  • Northbridge: connecta la CPU amb la RAM i la targeta gràfica, és a dir, els elements del FSB. És un dispositiu d'alta velocitat.
  • Southbridge: connecta el Northbridge amb la resta de dispositius de baixa velocitat.
• Bus del microprocessador: més conegut pel model comercial de Intel FSB (Front-Side Bus), és el bus principal del micro, de més alta velocitat.
• Bus de sistema o bus d'expansió: és el bus que permet ampliar amb funcionalitats diverses el PC. El més conegut és el PCI, però hi ha hagut d'altres com el ISA, el VSB (Vesa Local Bus), etc.
• Connexions externes:
  • Port sèrie: utilitzat anteriorment per dispositius com mòdems, gestors de entrades/sortides (industrials), etc.
  • Port paral·lel: similar al port sèrie però de més pins
• Dispositius integrats: normalment han estat integrats al sistema com a dispositus afegits pel bus d'expansió
  • Adaptador d'àudio
  • Adaptador de vídeo

Bus del microprocessador

És un bus molt ràpid pel micro i la RAM. Els més coneguts son:

• FSB: Front-Side Bus de Intel que va aparèixer amb el i386 l'any 1985 i ha anat tenint modificacions per augmentar la seva freqüència de rellotge (inicalment d'uns 20MHz fins als 400 MHz actuals).
• Intel QuickPath Interconnect: el nou bus de Intel que encara no està implantat massivament.

Bus de sistema

Bus d'ús general per expandir els perifèrics del PC. Va connectat al Southbridge ja que connecta dispositius força més lents que el micro.

• ISA: Industrial Standard Architecture (IBM 1980). Va aparèixer amb el IBM PC i va ser l'estàndard durant molts anys, fins l'aparició del PCI (forçat per les limitacions del ISA).
• PCI: Peripheral Component Interconnect (Intel 1995). Millora el ISA perquè els components es configuren automàticament (filosofia Plug'n'Play). Corre a 33 MHz i amb 32/64 bits d'amplada, el que resulta en un màxim de 133/266 MB/s d'amplada de banda.
• VLB: VESA Local Bus. Era una expansió del primer ISA, el que feia que fossin targetes molt grans i incòmodes d'instal·lar. El PCI es va imposar per practicitat i estratègia de Intel que el va lligar el Pentium al PCI.
• SCSI: Small Computer System Interface (1986). Alternativa d'alta gamma al ISA que encara es manté activa.
• PCI-x: PCI-eXtended' OJU! no confondre amb PCI-e! (IBM, HP i Compaq, 1998) versió expandida del PCI a 64 bits i més frequència de bus (fins a 533 MHz) per poder donar més prestacions amb dispositius ràpids (com Gigabit Ethernet, Fibre Channel i Ultra3 i Ultra 320 SCSI, ja que el PCI quedava curt).

Els busos gràfics requereixen un tractament a part, ja que van connectats directament al Northbridge perquè s'utilitzen per a dispositius més crítics (adaptador de vídeo):

• AGP: Advanced Graphics Port (Intel amb el Pentium II, Slot 1), similar al PCI però amb el doble de freqüència de rellotge (66 MHz). Posteriorment han sortit versions que multiplicaven la velocitat del bus (2x, 4x i 8x).
• PCI-e: PCI-Express (Intel 2004), és una millora que vol substituïr el AGP. Funciona en connexió sèrie, per això el connector és més estret.

La BIOS

La BIOS (Basic Input Output System) és un programa d'interface que localitza el sistema operatiu i el carrega a la RAM. Es troba en un xip tipus ROM ó EPROM. Per tant és un memòria no volàtil que no necessita alimentació per tal de mantenir la informació. Actualment disposen del sistema dual BIOS, que son dos chips idèntics per tal d'evitar problemes a l'hora d'actualitzar la BIOS.

La CMOS (Complementary Metal Oxide Semiconductor) és una petita memòria RAM on s'emmagatzemen valors i ajustaments de la BIOS com poden ser l'hora i la data, els paràmetres del disc dir o la seqüència d'arrencada. Necessita d'una petita alimentació per tal de mantenir la memòria. Aquesta alimentació la subministra la pila de la BIOS.

Per entrar a la BIOS normalment ho fem mitjançant la tecla Supr. També pot ser amb la tecla F2 o F10, depenent del model d'ordinador.

Configuracions de la BIOS

Cada menú de BIOS és particular de cada fabricant de plaques base. Tindrà més o menys opcions depenent del hardware que l'integri.

En la BIOS resulta habitual poder configurar:

• Velocitat del FSB i CPU: es pot fer overclocking, però s'ha d'anar amb compte perquè això pot cremar la CPU.
• Activació (enable/disable) dels dispostius integrats (USB, adaptador de vídeo, so, etc.)
• Boot sequence: ordre de prioritat del dispositius d'arranc.
• Hora i data del rellotge del sistema.
• Contrassenya: per controlar l'accés al PC des del moment d'arranc de la BIOS.
• Configuració manual dels discs durs: en els PCs antics s'havia de configurar manualment la geometria del HDD. Avui en dia ja no cal.

Abans de sortir del menú de configuració (normalment amb la tecla ESC) ens demanarà si volem guardar els canvis i sortir.

Arrencada del PC

La seqüència d'arranc d'un PC és com segueix:

• La placa base disposa d'una alimentació permanent, inclús en repòs (standby) de la font.
• Interruptor: un circuit controla l'interruptor principal de la caixa. Si es prem, es curtcircuiten les potes 13 i 14 de la font d'alimentació.
• Arranc de la font: la font d'alimentació s'engega.
• Test BIOS: la placa base carrega i executa el primer programa contingut a la BIOS (que en el fons és una ROM).
• El programa de la BIOS comprova i testeja els principals components del sistema (per exemple, comprova que hi hagi un teclat). Si quelcom falla dona un error que es pot saltar (skip) o es para la màquina si és greu, donant algun xiulet per més informació a l'usuari.
• Boot: en acabar el test, la BIOS busca la llista de dispositius d'arranc i prova d'arrancar a través d'ells. Si no pot amb el primer, passa al segon, etc.
• MBR: Quan troba un disc dur o dispostiu equivalent d'arranc, busca el MBR (Master Boot Record), és a dir, el primer sector o sector d'arranc, i executa el codi que troba en ell.
• S.O.: el codi contingut en el MBR decideix a quina partició anar a buscar la informació i posa en marxa el sistema operatiu.

Alternatives a la BIOS

Aparèixen nous substituts per la BIOS. Volen ser sistemes que implementin funcions d'interface a nivell firmware que estandaritzin l'accés als dispositius per part de qualsevol sistema operatiu. Si aquestes iniciatives tinguéssin èxit, facilitarien molt l'accés a perifèrics per part de qualsevol tipus d'arquitectura i sistema operatiu. De moment, però, els drivers s'inegren de manera particular en cada sistema operatiu.

• EFI: Extensible Firmware Interface, propulsat per Intel, està present en moltes màquines actuals com els MacIntosh. Intel ha aparentat una certa obertura del codi, però no completament, ja que la FSF (Free Software Foundation) critica l'aparició del EFI ja que diu aporta pocs avantatges a les BIOS tradicionals.
• Open Firmware: projecte propulsat per Sun i seguit per IBM (i inicalment per Apple) per integrar controladors firmware independents de la plataforma (hardware i sistema operatiu).
  • Open BIOS: és una implementació concreta del projecte Open Firmware.